La vida domèstica de la burgesia al segle XX a Barcelona

A Barcelona, amb el pas del temps, les cases pairals de la burgesia al segle XX a Ciutat Vella anaven deixant pas a les grans cases modernistes de l’Eixample. En aquestes cases hi trobàvem diferents pisos i generalment no només hi vivia la família propietària, sinó que llogaven habitatges a altres famílies.  Aquest era el cas de cases tan icòniques com la Casa Batlló, la Pedrera, la Casa Amatller o la Casa de les Punxes.

 

La jerarquia dels pisos

Durant la segona meitat del s. XIX i principis del s. XX hi havia una gran diferència de classe social entre aquelles famílies que podien tenir la seva pròpia casa i aquelles que no. Entre aquelles famílies sense possibilitat de ser propietàries, es trobaven algunes amb prou capacitat econòmica per a llogar un dels pisos d’una d’aquestes. 

 

Els primers edificis d’aquesta mena tenien característiques similars. El pla cerdà establia una alçada màxima i aquesta no va impedir trobar solucions per fer més plantes d’alçada de les que en principi podrien construir-se. Per això, a l’Eixample és comú trobar plantes mig soterrades (on avui dia podem trobar diferents negocis) i entresòls a mitjana alçada. Tots els pisos on no vivia la família propietària, es llogaven, per això era important aconseguir-ne com més millor. Quan el comerç va arribar al barri, les plantes baixes van dedicar-se a botigues.

 

Els propietaris sempre vivien al pis principal. Una explicació per aquest fet és la manca d’ascensors a la majoria d’edificis, ja que era un invent molt recent. Els pisos superiors eren els més difícils de llogar, perquè no només tenien la dificultat d’haver de pujar i baixar a peu, sinó que estaven desacreditats socialment. 

El servei i la criança dels fills

Avui dia podríem considerar un privilegi social que els pares puguin disposar de temps per estar amb les seves criatures, ja que implica certa conciliació entre la vida laboral i la familiar. En canvi, al principi del s. XX la distància entre els pares i fills era el símbol més clar d’importància econòmica i social. Com més privilegiats fossin els pares en aquests termes, més servei tenien contractat i més part d’aquest servei es feia càrrec de l’educació dels fills. 

En algunes famílies, era tal la distància que fins als divuit anys no s’asseien a taula amb els pares. En una casa burgesa sempre trobàvem com a mínim una cuinera, una cambrera i una mainadera. A més de la mainadera, també trobem la figura de la dida, aquella mare tan precària que alletava els infants de la família burgesa a més dels seus propis. De vegades, la dida perdia la llet i llavors passava a ser una dida seca. 

mare de la burguesia del segle XX amb el seu fill
Fons Güell. Agrupació Fotogràfica de Catalunya

L’estiueig de moda

Estiuejar fora de la ciutat, no era un comú molt estès durant el s. XIX, només algunes famílies anaven de vacances a prop de Barcelona com Sarrià, Vallvidrera o Bonanova. 

 

Es va començar a popularitzar entre la burgesia al segle XX i amb ell també va fer-se coneguda la petita localitat de Caldes d’Estrac i les seves aigües termals. Era comú veure desfilar la burgesia de Barcelona pel Passeig dels Anglesos, centre de la vida social burgesa del lloc.  Era fàcil accedir a Caldes a través del tren i més tard del cotxe. Avui dia, Caldes d’Estrac, encara és coneguda pels seus balnearis i per ser un dels llocs preferits d’estiueig de l’antiga burgesia.

Durant la segona meitat del s. XIX i principis del s. XX van passar moltes coses a Barcelona  i la seva burgesia. Entre elles, la construcció de l’Eixample de Barcelona, un dels esdeveniments amb més impacte sobre la burgesia de la ciutat comtal, si vols conèixer més coses sobre ell, no et perdis el nostre article sobre l'Eixample de Barcelona, història i curiositats.

Si a més a més, vols conèixer com vivia la burgesia en aquest nou Eixample en construcció, ho pots descobrir en aquest altre article sobre la vida de la burgesia barcelonina a l'Eixample.

Fonts: Permanyer, Ll. (2015) La Barcelona d’ahir: L’esplendor de la burgesia. Barcelona: Angle Editorial.

La vida de la burgesia de Barcelona a l'Eixample

Per a entendre com vivia la burgesia de Barcelona ens situem en la segona meitat del segle XIX. Es va oferir als barcelonins l'oportunitat de deslligar-se de la tradició de la casa familiar a Ciutat Vella i iniciar una nova vida en el modern barri de l'Eixample. Tan nou era el barri que encara no disposava de llum, aigua corrent ni clavegueres quan alguns aventurers van iniciar el seu trasllat. Aquests pioners a habitar l'Eixample van ser coneguts com a “protomàrtirs”.

A principis del s. XX la situació no millora massa per a aquests aventurers burgesos, que viuen encara sense calçades amb les seves magnífiques sabates plenes de pols. En ploure, era tal el fang que dominava la ciutat, que va rebre el mal nom de “Ca Fanga”, fent al·lusió al fang que inundava els carrers. T'imagines com havia de ser passejar amb aquests elegants vestits per tota aquesta brutícia?

burgesia de barcelona caminant per la diagonal
Francesc Blasi i Vallespinosa. Arxiu Fotogràfic Centre excursionista de Catalunya

Els nous habitatges

El nou barri permet repensar les maneres de viure fins al moment. Els habitatges que seguien el model Cerdà eren allargades per a afavorir l'aïllament de sons, donant cada extrem a una façana amb balcons.

En aquests allargats pisos i cases la decoració era la protagonista, concretament la decoració modernista que impregnava els interiors de les estades des del sostre al sòl, passant per parets, mobiliari i tots els elements que els integressin.

Va ser una gran època per als moblistes, decoradors i fins i tot per als arquitectes que es van animar a projectar decoracions interiors per als seus propis projectes.

També van ser molt interessants aquells projectes arquitectònics modernistes que no van complir amb el model Cerdà o que les van complir de manera excepcional, com és el cas de la Casa de les Punxes. El solar irregular en el qual es troba aquest edifici, molt més petit que uns altres de l'Eixample, va fer que l'arquitecte no hagués de dissenyar un gran jardí central, recurs urbanístic típic de la zona, sinó que amb petits patis interiors va tenir bastant per a respectar les directrius del pla Cerdà.

Els nous carrers de moda

La gran coneguda Plaça Catalunya va passar a ser un dels grans punts de trobada a l'inici del s. XX, en unir el bàndol antic i nou de la ciutat de Barcelona.

El Passeig de Gràcia també es va convertir en un cèlebre protagonista de principis de segle, no sols per les grans obres modernistes que podem trobar en ell, sinó per ser el primer carrer de Barcelona en ser asfaltat. Això la va convertir en el carrer ideal per a passejar amb els carruatges de cavalls, sense els espetecs que suposaven les llambordes.

La gran Avinguda Diagonal també va ser un dels carrers més de moda. Directament connectada amb el Passeig de Gràcia i amb una gran extensió de terreny, alberga grans obres modernistes com el Palau Baó de Quadras, la Casa de les Punxes i altres més. Pots descobrir una petita selecció dels nostres preferits en aquest article sobre 5 edificis modernistes de l’Avinguda Diagonal.

L'Eixample de Barcelona i la seva construcció va ser un dels esdeveniments amb més impacte sobre la burgesia de la ciutat comtal. Si vols conèixer més coses sobre ell, no et perdis el nostre article sobre l'Eixample de Barcelona, història i curiositats.

Fonts: Permanyer, Ll. (2015) La Barcelona d’ahir: L’esplendor de la burguesia. Barcelona: Angle Editorial.

Santiago Rusiñol, el Cau Ferrat i les festes modernistes de Sitges

El Modernisme no és només un estil arquitectònic, sinó un moviment que travessà totes les arts. D’aquí la gran importància de Santiago Rusiñol i les seves festes modernistes, que van construir un punt de trobada interdisciplinari per a artistes i intel·lectuals del moviment modernista.

Santiago Rusiñol va ser un artista polifacètic, un dels pintors més importants del Modernisme i un dels seus líders a Catalunya. Rusiñol va establir el seu estudi a Sitges, conegut com el Cau Ferrat, on va organitzar les seves conegudes festes modernistes on s’ajuntaven artistes que volien regenerar l’estètica de les arts del moment.

Els inicis

Rusiñol va néixer el 25 de febrer de 1861 a Barcelona, en el si d’una família d’industrials. De jove, va estudiar dibuix i pintura al taller de Tomàs Moragas.  L’incipient artista va fer la seva primera exposició amb només 18 anys i amb 21 va participar en la primera exposició de l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell.

Amb 25 anys, Rusiñol es casà amb l’artista Lluïsa Denís i Reverter amb qui tingué una filla l’any vinent. Mesos després, Santiago cedí l’empresa familiar al seu germà i començà a viatjar pel sud d’Europa. L'any 1889 trencà la relació amb la seva esposa i marxà a estudiar a París. Tornarà a Catalunya quatre anys més tard i s’instal·larà a Sitges, on fundarà la seva nova casa-estudi: el Cau Ferrat. 

El Cau Ferrat

L’origen del nom del Cau Ferrat es troba en la impressionant col·lecció de ferros forjats de Santiago Rusiñol i en la seva concepció de la casa com a refugi. Així, “Cau” fa referència a la dimensió de refugi de l’edifici per als artistes modernistes i “Ferrat” al ferro forjat. 

La instal·lació de Rusiñol a Sitges provoca un canvi estètic en la seva obra, que deixa de protagonitzar la boira parisenca. Ara, l’obra de Rusiñol adquirirà com a element característic la llum mediterrània i els patis blaus de Sitges. 

El Cau Ferrat es va convertir en poc temps en un punt de trobada d’artistes i intel·lectuals modernistes. Rusiñol va viure en aquest refugi i també va organitzar-hi les conegudes “Festes Modernistes”. En la seva mort, per ordre del seu testament, el Cau Ferrat va passar a la vila de Sitges l’any 1932. Un any després, l’Ajuntament va inaugurar un museu públic en l’edifici.

Les festes modernistes

En les festes modernistes del Cau Ferrat confluïen diverses arts: poesia, pintura, música i teatre. Aquests actes culturals van tenir molt ressò en la premsa del moment i comptaren amb visitants i participants il·lustres com Ruben Darío. La més coneguda va ser la tercera, dedicada a la literatura,

  • La primera festa modernista es va celebrar el 1892 en forma d’una Exposició de Belles Arts a l’Ajuntament de Sitges.
  • La segona, celebrada el 1893 al Casino Prado, va dedicar-se al teatre i a la música simbolistes, però també va comptar amb representacions teatrals.
  • La tercera festa modernista va fer-se l'any 1894 i es dedicà a la literatura. Aquesta va tenir un inici molt característic, amb la processó fins al Cau Ferrat de dos quadres del Greco que Rusiñol havia comprat a París i va acabar amb un certamen literari. Aquest últim va comptar amb la presència de diferents personalitats artístiques de l’època com Àngel Guimerà o Emilia Pardo Bazán.
  • La quarta va tardar uns anys a celebrar-se. El 1987, tingué lloc novament al Casino Prado i es dedicà al teatre líric català. 
  • La cinquena va celebrar-se al teatre El Retiro dos anys més tard, el 1899 i tingué com a acte principal un concert de piano. 

Si t’ha agradat descobrir les festes modernistes i vols seguir aprenent sobre el modernisme català, et recomanem que visitis el nostre article: L’estil modernista, una reacció radical on podràs aprendre coses sobre l’estil arquitectònic modernista. 

Manuel Ballarín i l'art de la forja modernista

Manuel Ballarín i Lancuentra és conegut per haver estat un dels millors forjadors del Modernisme Català. El seu talent li va valer gran quantitat de col·laboracions amb l’arquitecte modernista Puig i Cadafalch.

Inicis

Manuel Ballarín va néixer el 23 de setembre de 1863. Amb poc més de vint anys va fundar el seu propi taller de forja i fosa artística: “Casa Ballarín”. Aquest taller, amb el temps aconseguiria convertir-se en un dels més famosos de Barcelona i arribaria a tenir més de 20 treballadors.

Manuel Ballarín va treballar en les principals obres de Puig i Cadafalch com la Casa de les Punxes o la Casa Amatller. La seva relació professional va ser tan estreta que Puig i Cadafalch es va fer soci de Casa Ballarín en 1898, després de col·laborar amb ell en tres de les seves obres.

La seva obra no es redueix a Puig i Cadafalch, sinó que per exemple podem admirar-la en passejar pel Passeig de Gràcia de Barcelona, ja que va col·laborar en la manufactura dels famosos bancs-fanals d'aquest passeig.

Peces seriades: la revolució de la forja

L'any 1900, Ballarín innova en els seus serveis i ofereix un catàleg de peces de forja modernista. Aquest catàleg oferia la possibilitat de combinar aquestes peces de forma personalitzada i la seva fabricació seriada aconseguia baixar en gran manera el seu cost. Aquest és considerat un dels seus gestos més característics, que va contribuir a modernitzar la forja de l'època.

Relació amb Puig i Cadafalch

Puig i Cadafalch no sols va ser el seu soci del taller i l'arquitecte per al qual més col·laboracions va fer, sinó que també va ser el que li va fer una casa per a ell.

Puig i Cadafalch va fer una casa a Manuel Ballarín en 1907, quan aquest i ell ja havien treballat junts en nou projectes junts. Ballarín va acompanyar a Puig i Cadafalch des de la seva primera casa a Barcelona: la Casa Martí. Les seves col·laboracions es van estendre per quinze anys en obres tan emblemàtiques com la Casa Serra, el Palau del Baró de Quadras o la Casa Macaya.

Coneixies a Manuel Ballarín? És un dels nostres artesans preferits, si vols conèixer més artesans de la Casa de les Punxes, aquí podràs trobar-los.

10 artistes modernistes que has de conèixer

Gairebé tothom coneix els grans arquitectes modernistes com Gaudí, Domènech i Montaner o Puig i Cadafalch però no són tants els que coneixen als grans pintors, escultors i altres artistes que van treballar amb ells o en les seves pròpies grans obres. Avui compartim amb vosaltres una selecció de 10 artistes catalans del modernisme català que has de conèixer.

1 Lluís Domènech i Montaner

Domènech i Montaner no sols va ser un conegut arquitecte modernista del seu temps, sinó també el responsable de la formació d'altres grans arquitectes del seu temps com Gaudí i Puig i Cadafalch. És conegut com un dels artistes més famosos i valorats del Modernisme català, i diverses de les seves obres han estat catalogades com a Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. És autor de construccions com el recinte modernista de Sant Pau, la casa Lleó Morera i el Palau de la Música Catalana.

2 Ramón Casas

Ramón Casas és un dels pintors modernistes més famosos, especialment pels seus coneguts retrats de personatges destacats. Entre els quals van passar pels seus pinzells, podem trobar a Pablo Picasso, Puig i Cadafalch i Santiago Rusiñol. Ramón Casas i Carbó va néixer a Barcelona el 4 de gener de 1866. És conegut com un dels grans pintors del modernisme català per les seves diverses creacions. Des de retrats fins a cartells, postals i fins i tot còmics, tots formen part de la seva obra. A través de la seva obra, podem comprendre millor la vida de principis del segle XX i els seus grans artistes.

3 Josep Llimona i Bruguera

Josep Llimona i Bruguera és un dels escultors més famosos del modernisme català i un cèlebre col·laborador de Gaudí. Josep Llimona és considerat un dels principals representants de l'escultura modernista. Entre les seves prolífiques obres, una de les seves obres més destacades és “Desconsol”, que va obtenir un premi honorífic en l'Exposició Internacional d'Art de Barcelona de 1907. També va col·laborar ​​amb Gaudí a Montserrat per a crear l'escultura “Crist ressucitat”. En 1920 se li va dedicar en homenatge tota la sala de l'Exposició d'Art de Barcelona. Uns anys després, va realitzar l'estàtua de Sant Jordi, considerada una de les seves obres mestres.

casas, bruguera i montaner

4 Antoni Maria Gallissà

Antoni Maria Gallissà va ser un important arquitecte modernista, amic íntim de Josep Puig i Cadafalch i col·laborador habitual de Lluís Domènechi Montaner. Una de les seves obres arquitectòniques més famoses i famoses és la Casa Llopis Bofill de Barcelona.  Quant a Gallissà, malgrat ser arquitecte, cal dir que també va destacar molt en el disseny d'elements decoratius.

5 Josep Maria Jujol

Josep Maria Jujol i Gibert va ser un artista modernista català i col·laborador habitual de Gaudí.

Durant els seus estudis, Jujol va treballar amb l'arquitecte i professor Antoni Maria Gallissà i Soqué (li considerava un gran mestre) per a dissenyar acuradament detalls decoratius. Josep Maria Jujol ni tan sols havia acabat els seus estudis quan va començar a treballar amb Gaudí en llocs com La Pedrera, la Casa Batlló o el Park Güell.

A més de mantenir una estreta relació amb grans arquitectes modernistes com Gallissà o Gaudí, Jujol també va crear un estil molt personal. Es caracteritza per la seva gran atenció als detalls, les seves decoracions religioses i el colorisme de les seves obres.

6 Antoni Gaudí

Pot dir-se una cosa nova del gran arquitecte de la naturalesa? Qui no coneix la seva obra? Podem explicar-te un parell de curiositats que no tothom coneix. Per exemple, Gaudí gairebé mai dissenyava les seves obres en plans, sinó que ho feia sobre maquetes en tres dimensions a tot detall. Així, els col·laboradors podien veure-la com ell l'havia projectat en la seva ment. Un altre detall que us confessem és que la famosa tècnica del “trencadís” que podem veure en la seva obra, va ser inventada per ell mateix i va ser utilitzada per primera vegada en la construcció de la finca Güell.

tallats, puig i cadafalch i gaudí7 Josep Puig i Cadafalch

El jove Puig i Cadafalch va ser un dels deixebles de Domènech i Montaner. Se'l considera un dels últims representants del modernisme català i un dels primers representants de Noucentisme. Les seves obres solen dividir-se en tres períodes: modernistes, idealistes, racionals i memorialistes. Durant el seu període modernista, va crear obres famoses com la Casa Amatller, la Casa Martí o una de les seves obres més conegudes: la Casa Terradas o Casa de les Punxes.

8 Pere Caselles

Pere Caselles i Tarrats va ser un arquitecte modernista molt important per a Reus. Quan era jove va ser ajudant de Domènech i Montaner i va descobrir el modernisme arquitectònic directament en la col·laboració amb l'Institut Pere Mata. La majoria dels edificis modernistes de Reus s'atribueixen a Caselles, encara que no tots van ser signats per ell. Com a arquitecte municipal, no se li permetia acceptar encàrrecs privats perquè es considerava incompatible. Molts dels seus plans van ser signats pel seu amic també arquitecte Pau Monguió.

9 i 10 Isidre Gili i Pau Salvat

Aquests no són un, sinó dos arquitectes modernistes que van projectar gran part de la seva obra de manera conjunta.

Una dada curiosa d'Isidre Gili i Moncunill és que no tota la seva obra es troba a Catalunya, sinó que també té a Logronyo. Les seves obres a Barcelona són de petites dimensions. La major part de la seva obra la trobem a Igualada. En aquesta ciutat va començar a dissenyar projectes amb Pau Salvat i després també dissenyarien a Lleida.

Pau Salvat no va anar només un gran arquitecte modernista, sinó que també va ser editor, concretament de Salvat Editors, la casa editorial que va heretar del seu pare.

Salvat va ser arquitecte municipal d'Igualada, on va dissenyar diversos edificis amb Gili.

Isidre Gili i Pau Salvat van coincidir uns anys a Igualada i, després, a Lleida i van projectar emblemàtics edificis en totes dues ciutats.

Què t'ha semblat? Coneixies a tots aquests artistes modernistes? Si segueixes amb curiositat i vols conèixer més coses, fes clic sobre el seu nom per a descobrir els nostres articles sobre ells.

10 curiositats sobre Puig i Cadafalch

  1. Durant els seus anys d'estudi a l'Escola Superior d'Arquitectura destaca sobre tots els alumnes. Manté una estreta relació amb el llavors professor encarregat de les assignatures de Materials i aplicació de les ciències en l'Arquitectura, Lluís Domènech i Montaner.
  2. A més de l'amistat amb el qual pot considerar-se el seu principal mestre, Puig i Cadafalch també manté una estreta relació amb el llavors director del centre Elies Rogent. D'aquest es creu que va rebre la seva admiració per l'arquitectura medieval.  Aquest interés per l'arquitectura medieval és el responsable de les influències medievals de la Casa de les Punxes!
  3. Durant els primers anys de professió, pateix d'una aparent falta d'oportunitats. Estableix al costat de Josep Miracle, antic company d'estudis, una acadèmia preparatòria per a estudiants que volguessin ingressar a les escoles especials d'Enginyeria i Arquitectura. En ella Puig i Cadafalch imparteix classes de dibuix. Al cap d’un any abandonarà la docència a causa del seu nomenament com a arquitecte municipal de Mataró.
  4. Dels projectes que va dur a terme a la seva ciutat natal el més destacat és la millora de la xarxa de clavegueres mitjançant el disseny d'una nova. Tenia l'objectiu de millorar les pèssimes condicions de salubritat de la ciutat.
  5. L'acompliment d'aquest projecte va ser una de les raons que van portar a Puig i Cadafalch a deixar el càrrec d'arquitecte municipal el dia 13 d'abril de 1896 . Li va resultar impossible de compaginar amb les seves activitats professionals que es multiplicaven. Entre elles hi havia l'elaboració de nous projectes ja no sols a Mataró sinó també a la ciutat de Barcelona.
  6. El seu primer gran projecte en la capital catalana va ser la Casa Martí. En ella posteriorment s'establiria en els seus baixos un dels locals més influents, importants i famosos de la ciutat, “Els Quatre Gats”.
  7. Quan va esclatar la Guerra Civil, Josep Puig i Cadafalch va prendre la decisió d'exiliar-se a França per a fugir de les guerres internes que es donaven en el bàndol republicà a Catalunya. En comptes de signar el document d'adhesió al bàndol nacional, va decidir quedar-se a França. Mentrestant va acceptar alguns encàrrecs del govern Francés, com la restauració del monestir romànic de Sant Miquel de Cuixà.
  8. Després del primer exili, va seguir lligat a les activitats culturals i va participar en algunes manifestacions culturals que es duien a terme en espais molt reduïts pràcticament en clandestinitat. La seva participació en algunes d'aquestes activitats el va portar a exiliar-se per segona vegada en 1942. Ja que va ser advertit que s'estava plantejant una ordre de detenció en contra seva.
  9. L'última publicació que es coneix d'ell és una modesta col·laboració en l'edició del llibre “ArtCatalà”, en el capítol sobre escultura romànica monumental. El llibre va ser publicat l'any 1957, any de la seva mort, el dia 23 de Desembre.
  10. Puig i Cadafalch va deixar retrats seus representats en algunes de les seves obres, com podem veure en el seu rostre amagat entre la decoració de la Casa de les Punxes o a ell mateix en bicicleta al Palau Macaya.

Vitralls modernistes, entre la ruptura i la tradició

Els artistes modernistes van recuperar l'antiga tècnica dels vitralls decoratius i la introduïren en les seves obres arquitectòniques. Això va suposar una revolució en el seu ús, fabricació i temàtiques tradicionals.

Temàtiques

El pas del vitrall decoratiu de l'àmbit religiós al civil va comportar una modernització de les temàtiques existents i la creació d'altres noves destinades a la decoració d'espais on fins llavors no era usual trobar-los com a salons, despatxos, comerços.

Amb els edificis modernistes apareixen nous motius decoratius, entre els quals predominen les produccions de temàtiques floral i vegetal. Durant el Modernisme, el vitrall es va popularitzar i va arribar a tots els espais quotidians, incorporant-se en el mobiliari com a element decoratiu i anant més enllà de les representacions de caràcter religiós.

vitralls modernistes amb florsIndustrialització

Mentre que la fabricació del vitrall continua sent un treball artesanal i l'empremta de la industrialització és molt escassa, no passa el mateix amb els sistemes d'elaboració de la matèria primera: el vidre. La mecanització de la producció de la planxa de vidre comporta:

  • Una àmplia varietat de vidres impresos usant nous models amb un gran nombre de textures i tonalitats.
  • Sorgeixen les peces modelades de vidre fetes en sèrie a partir d'una matriu. Són vidres de petites dimensions que podien tenir colors i formes diferents (circular, quadrada, romboide, etc.) i que es fabricaven industrialment. En els vitralls modernistes s'acostuma a emprar combinacions amb altres tipus de vidre.

Recerques

Paral·lelament al procés d'industrialització, amb les seves recerques els vidriers modernistes resolen els problemes de cocció que presentaven els vitralls d'èpoques anteriors i milloren les antigues tècniques de la policromia sobre vidre.

De les recerques que es porten a terme en aquests moments cal ressaltar tres aportacions tècniques: el vidre cloisonné, el vidre Tiffany i la tricomía.

  • Vidre cloisonné: Es fabrica a partir de petites boles de vidre que emplenen els buits creats per filaments de coure. Tot queda encolat entre dues làmines de vidre.
  • Vidre Tiffany: Sorgeix en 1900 i no es tenyeix. En la realització dels dibuixos s'utilitzen òxids i es couen les peces.
  • Vidre Tricomia: Es tracta d'una superposició de vidres composts per dues o més làmines de diferents colors o colors primaris. El resultat és una composició que pesa molt, la qual cosa va provocar que s'anés fent servir cada vegada menys.
  • Vidre mosaic: Es caracteritza per una mínima intervenció pictòrica en el vidre. El vidre és el protagonista i els jocs de llums i de colors s'obtenen mitjançant la combinació de vidres de diferents tipologies i tonalitats.

vitralls modernistes amb florsD'altra banda, el plom, que fins llavors solament es considerava un element bàsic per al sosteniment de les plaques de vidre, passarà a ser l'element principal del disseny.

A diferència dels vidriers d'èpoques anteriors, molts artistes modernistes rebran una formació acadèmica a l'Escola de la Llotja de Barcelona. Aquesta educació farà que l'especialista disposi de més formació que la tradicional medieval artesana, desenvolupada dins d'una estructura gremial.

Coneixies totes aquestes dades sobre els vitralls modernistes? Si t'interessa l'artesania modernista, no pots perdre't aquests 5 forjadors modernistes que hauries de conèixer.

Casa de les Punxes

10 curiositats sobre la Casa de les Punxes

  1. El 4 d’abril de 1903, Àngela Brutau, viuda de Bartomeu Terradas, va comprar en nom de les seves tres filles, Àngela, Josefa i Rosa, el terreny que el senyor Rafael Bartes i Llagostera tenia en el límit de la Villa de Gràcia. Aquest terreny on més tard s’ubicaria la Casa de les Punxes és molt singular. Era triangular i més petit que la majoria dels de l’Eixample.
  2. Tot i que el bloc constructiu sembla una sola casa, està format per tres edificis de pisos que pertanyen cada un a una de les tres germanes. El de la cantonada d’Avinguda Diagonal amb Carrer del Rosselló pertanyia a l’Àngela (453m2). El de la cantonada entre l’avinguda i el Carrer Bruc a la Rosa (462m2). El central i més gran a la Josefa (509m2). 
  3. Puig i Cadafalch va aconseguir complir amb les directives del Pla Cerdà sense haver de dissenyar un gran jardí central per a la casa com a la majoria de blocs de pisos de l’Eixample. Amb petits patis interiors va poder garantir la ventilació i higiene necessàries.

    Casa de les Punxes
    Casa de les Punxes
  4. Tot i que la façana principal de la casa és la que trobem a la intersecció del Carrer Rosselló i l’Avinguda Diagonal, les entrades als tres edificis es troben a l’Avinguda Diagonal.
  5. La Casa de les Punxes s’inspira en diferents edificis per la seva construcció. Un d’ells és el Castell medieval de Pierrefonds, restaurat per E. E. Viollet-le-Duc a petició de Napoleó III poc abans del naixement de Puig i Cadafalch. L’altre el Castell de Neuschwanstein, un homenatge de Lluís II a les òperes de Wagner. Si vols saber més coses sobre aquests edificis, et recomanem visitar: Influències de Puig i Cadafalch a la Casa de les Punxes.

    Castillo de Neuschwanstein
    Castillo de Neuschwanstein
  6. Castillo de Pierrefonds

    Cadascun dels tres edificis de la Casa de les Punxes compta amb una planta baixa i quatre plantes amb dos pisos cadascuna. Les plantes baixes estaven destinades a locals comercials i els tres pisos de les plantes superiors a lloguers. Era a les plantes principals on vivien les propietàries de la casa.

  7. En la decoració de la façana es pot observar la representació del pas del temps si ens fixem en l’evolució dels detalls naturals de dalt a baix de la casa. Casa de les Punxes
  8. Àngela Brutau va sol·licitar instal·lar uns fanals de gas a l’entrada de la Casa de les Punxes el 1905. L’Ajuntament de Barcelona ho va denegar perquè ja havia urbanitzat l’Avinguda Diagonal amb llumenat elèctric.
  9. El maig de 1906, Àngela Brutau va demanar permís a l’Ajuntament per a instal·lar un “electro motor i ascensor” als tres edificis de la Casa de les Punxes, instal·lant així uns dels primers ascensors de Barcelona encara operatius.
  10. Finalment, a la Casa de les Punxes van viure l’Àngela i la Rosa amb la seva mare a la planta principal de l’Avinguda Diagonal 420 i la Josefa amb el seu marit al principal del 418. Cap membre de la família va arribar a viure al número 416 del bloc.

Pere Caselles i Tarrats, la joia modernista de Reus

Pere Caselles i Tarrats va ser un arquitecte modernista molt important per Reus. La majoria d’edificis modernistes de la ciutat són obra seva, tot i que curiosament no tots duen la seva signatura.

Inicis

Pere Caselles i Tarrats va néixer l’1 de novembre de 1864 a Reus. Durant la seva joventut, va estudiar a Barcelona i va obtenir el títol d’arquitecte amb 25 anys, el 1889. A l’any següent, ja era arquitecte municipal de Terol i un any després, de Reus, càrrec que ocupà durant quasi tota la seva vida. Durant aquesta etapa va convertir-se en ajudant de Domènech i Montaner i va descobrir el modernisme arquitectònic de primera mà amb la seva col·laboració en les obres de l’Institut Pere Mata. 

Foto Institut Pere MataControvèrsia d’autoria

La majoria d’edificis modernistes de Reus són atribuïts a Caselles, tot i que no tots són signats per ell. Com a arquitecte municipal, no li estava permès rebre encàrrecs privats, ja que es considerava incompatible. Molts dels seus plànols van ser signats pel seu amic Pau Monguió, arquitecte tarragoní de la seva promoció. Algunes obres de Tortosa de Monguió també van ser signades per Pere Caselles, pel mateix motiu, ja que el primer era l’arquitecte municipal d’aquesta ciutat. Els plànols entregats als propietaris  que es conserven no coincideixen en signatures amb els d’expedients de llicències d’obres, per això és difícil assegurar l'autoria d’alguns dels edificis. 

Foto Casa Munné/Abelló, Estació  Enològica, Casa Sagarra

Final

Pere Caselles i Tarrats va morir assassinat a l’inici de la guerra civil, el 28 de juliol de 1936. El seu arxiu va ser destruït durant l’assalt al seu despatx, el mateix dia que morí per una ferida d’arma de foc. També va ser destruït l’arxiu de Pau Monguió, a causa d’una bomba, per això estudiar la seva relació i l’autoria de les seves obres és una tasca difícil.

Coneixes més exemples d’autors modernistes amb controvèrsies d’autoria? Si t’ha semblat interessant, et recomanem descobrir Francesc Berenguer, l’ombra de Gaudí.

Isidre Gili i Pau Salvat, el tándem modernista

Isidre Gili i Moncunill i Pau Salvat i Espasa van ser arquitectes modernistes catalans poc convencionals que van projectar part de la seva obra junts.

Isidre Gili i Moncunill

Una data curiosa d’Isidre Gili i Moncunill és que no tota la seva obra es troba a Catalunya, sinó que també en té a Logronyo.

Les seves obres a Barcelona són de petites dimensions, com la Casa Ernest Castellar (1914-1915), un edifici entre mitgeres, allargat i amb una decoració modernista que inclou esgrafiats, aplics ceràmics i jocs de colors.

La part més prolífica i diversa de la seva obra la trobem a Igualada, on trobem diverses obres seves de caràcter industrial, reformes modernistes com la de “Cal Blai” o cases icòniques com  la coneguda “Ca la Mamita”, també anomenada “Cal Franquesa”(1905-1906). En aquesta ciutat començà a dissenyar projectes amb Pau Salvat i després també en dissenyarien a Lleida. 

Finalment trobem l’obra que va fer a Logronyo, una casa de 4 pisos per a l'exitós comerciant Antoni Garrigosa Borrell, que es va conèixer com “Casa A. Garrigosa” (1902). En aquesta casa intervingueren operaris i materials portats de Catalunya i per construir els miradors va ser necessària la modificació d’una ordenança municipal. D’aquest edifici destaca al decoració ceràmica i els esgrafiats de la façana.

Casa Ernest Castellar / Ca La Mamita / Casa A. Garrigosa

Pau Salvat i Espasa

Pau Salvat no va ser només un gran arquitecte modernista, sinó que també va ser editor, concretament de Salvat Editors, la casa editorial que heretà del seu pare. Aquesta, a partir de 1916, va traslladar la seu a un edifici dissenyat per ell mateix.

Salvat, a més d’arquitecte i editor, també va estar molt involucrat amb la contemporaneïtat política i cultural del moment: va ser president de l’Associació d’Arquitectes de Catalunya, de l’Institut Català de les Arts del Llibre i del Centre de la Propietat Intel·lectual. També va ser regidor de l’Ajuntament de Barcelona una temporada, fins que va haver de retirar-se per motius de salut. 

Salvat va ser arquitecte municipal d’Igualada, on va dissenyar diversos edificis amb Gili i va projectar el cementiri dels pobres (1909) i el Teatre de l’Ateneu Igualadí (1913). Va projectar la Casa Oller a Barcelona, amb influències de Puig i Cadafalch i de l’edifici de l’Editorial Salvat, entre altres.

Teatre Ateneu Igualadí / Casa Oller / Editorial Salvat

La seva obra en comú

Isidre Gili i Pau Salvat van coincidir uns anys a Igualada i, després, a Lleida.

A Igualada, mentres Salvat era arquitecte municipal, van construir els emblemàtics Escorxador d’Igualada (1903-1905), mercat cobert, anomenat popularment “La Pajarera” (1905-1910) i Cal Ratés (1908).

Escorxador / Pajarera / Cal RatésA Lleida també van construir un edifici emblemàtic de la ciutat, el Casino Principal (1913-1920). Aquest edifici es caracteritza pel seu estil historicista i destaquen les columnes de capitells jònics sobre les que descansen els arcs de mig punt.

Coneixies aquests dos arquitectes modernistes? Coneixes més arquitectes modernistes que treballin junts?